Ya lo veis, es el mes de Bestué-Vives. Con su reciente anuncio de la separación y su exposición en estos momentos en el Caixaforum son, sin duda, el dúo más de moda ahora mismo. En esta entrevista nos cuentan un poco su trayectoria y el porqué de esta ruptura artística. ¿Qué van a hacer a partir de ahora? David se ve enfocando sus próximos años hacía la crítica arquitectónica desde su punto de vista tan singular de un artista visual. Marc no se moja tanto.
Pero en esta conferencia no sólo tratan sobre ellos mismos. Se discute sobre la situación en la que se encuentra el arte moderno y contemporáneo hoy en día en España, más en concreto en Cataluña. Se opina sobre el cierre de espacios de apoyo a artistas como Zer01 de Olot (Gerona), un centro que con muy pocos recursos da soporte a jóvenes artistas. También se habla sobre el Canódromo, en la Meridiana, y del fracaso del proyecto por su parón en el desarrollo.
Todos estos cierres, ¿que implican? Cada vez nos alejamos más este mundo del arte contemporáneo, tan variado y didáctico. ¿Nos están, aquellos que gestionan los recursos, privando de nuestra capacidad crítica? Sin más dilación, esta entrevista merece mucho la pena.


— 

As you can see, its Bestué-Vives month. With their recent announcement of separation, and their exhibition these days in Caixaforum, they are, with no doubt, the most popular artistic duet. In this interview they talk a little bit about their career and the reasons of this break up. What are they going to do from now on? David has been directing his professional activity to architectural criticism, with his very own point of view of a visual artist. Marc doesn’t say much.

But in this text they don’t only speak about themselves. They also discuss about matter such as contemporary art nowadays. At which point is it in Spain, and more in particular, in Cataluña. They will give their opinion about de closure of spaces that gave their support to young artists, such as Zer01 in Olot (Girona), a center with very few resources that helped artists. They also talk about the “Canódromo”, in Meridiana avenue, and the failure of the project due to the stoppage of its development.

All these clousure, what do they mean? Everyday we are turning aside from this work that’s contemporary art, so varied and useful. Aren’t those that manage the resources, depriving us of our critical capacity? With delay, this interview is definitely worth of being read. 


inés

Pel seu treball directe i amb sentit de l’humor han merescut el reconeixement de la crítica entre els millors de la seva generació. Són els artistes més joves de la col·lecció del Reina Sofia i ara presenten la seva darrera exposició al CaixaForum després que la institució hagi adquirit part de la seva obra. Just en aquest punt àlgid de la seva carrera, David Bestué (Barcelona, 1980) i Marc Vives (Barcelona, 1978) han decidit seguir camins per separat.
Per què us separeu just en aquest moment d’èxit? 
David: Després de deu anys d’anar in crescendo mola deixar-ho bé. Ha estat una trajectòria bastant guai, però ens feia por acabar sent l’automatisme de nosaltres mateixos i preferíem deixar-ho en un bon moment i amb una bona expo. Vam començar amb 22 anys, ara arribem als trenta i és un bon moment per assolir nous reptes. Arriba un moment que ja no pots complir les expectatives que s’esperen de tu. Jo ja no em veig fent “art jove i fresc”.
Parlem de l’obra Contrato, què té a veure amb tot plegat? Quan la vau pensar, el 2007, va ser una peça per provocar el personal o ja us plantejàveu un horitzó per a la vostra separació?
Marc: Contrato plantejava una acció: una fel·lació mútua. I només s’executaria quan un col·leccionista comprés el document. En realitat era una autoprovocació, hi havia alguna cosa latent, molt nociva entre nosaltres. 
D: Era la peça més rara que podríem fer mai. Sempre juguem a portar al límit situacions o altres persones i aquesta, en canvi, ens posava en conflicte a nosaltres mateixos. Per això havia de ser l’última. Però en aquell moment ho vam fer com una broma, no pensàvem que ningú ho compraria….
Però sí… En qualsevol cas és una acció que queda en l’imaginari del públic tot i que no sabem si s’ha produït en la intimitat…
D: No, encara no! 
M: Però té sentit de totes maneres: si decidim fer-la serà tan complicat seguir treballant junts que ho haurem de deixar. I si no, resulta tan decebedor que per primer cop no ens atrevim a fer alguna cosa, que també ho haurem de deixar.
És magistral. 
D: Sí, crec que és maco que acabi així, com un recorregut conjunt, una sèrie de treballs i, de sobte, l’últim és el més boig.
El que ha definit més el vostre treball són les accions. Per què heu triat aquest format com a manera d’expressió?
D: La idea d’acció és molt àgil: una cosa succeeix en un moment d’intensitat i d’emoció i desapareix. Som molt d’aquesta generació que viu el moment. L’acció es pot produir en molts àmbits i en molts contextos i podem posar en comú molts formats diferents.
De fet heu treballat en molts formats: performance, vídeo, teatre, instal·lacions… en quin us heu sentit més còmodes?
D: Des del principi ens vam sentir molt còmodes amb la idea de jugar amb diferents formats i aprendre coses noves. Accions a casa era el primer vídeo. Accions al cos, la primera performance. Accions a l’univers va ser la primera instal·lació… Hi ha una certa ingenuïtat, però funciona perquè estem aprenent mentre l’espectador ho veu. Són accions molt pensades però de ràpida execució. Som gent bastant nerviosa. Quan tenim una idea l’hem de fer.
I també és una manera molt directa d’arribar al públic.
M: Sí, perquè té aquest punt de gag. És una estratègia comunicativa premeditada i alhora els elements són domèstics. Resulta més fàcil de relacionar-s’hi com a espectador.
Us molesten les comparacions que fan de la vostra obra? 
M: Ens han relacionat amb el Dadaisme, amb Muchachada Nui o amb Martes y Trece… Per descomptat que poden ser influències, però no només fem acudits. També tenim uns referents “seriosos” com Bruce Nauman o el mateix Brossa. De vegades, l’acudit és la manera d’explicar les coses més conceptuals. No és que ens fixem en Martes y Trece, és que hem crescut amb les Nocheviejas de TVE.
Cap a on voleu tirar a partir d’ara?
M: Ara estem en un procés de transició i encara ho hem de veure. La intenció de la galeria Estrany de la Mota és seguir la nostra trajectòria per separat, cosa que és molt d’agrair, però encara no tenim dates.  
D: Jo vaig escriure fa poc un llibre sobre Miralles i un altre sobre arquitectura espanyola i de moment continuaré pel camí de la crítica d’arquitectura.
Mirem cap al present esfereïdor: l’anunci del tancament fulminant de l’espai Zer01 d’Olot, el desenllaç del Canòdrom… Què en penseu? 
D: En el cas del Canòdrom potser l’excusa podria ser econòmica, però el tancament de l’espai Zer01 representa un punt d’inflexió. Amb el pressupost d’aquest espai es tracta d’una qüestió purament ideològica. I això ja no val. Aquí sí que hem de lluitar. Un espai com aquest funciona i dóna el recolzament necessari perquè artistes com nosaltres arribem fins aquí (CaixaForum). És un referent estatal, un exemple de feina ben feta, que funciona amb pocs recursos. 
M: En David Santaleulària (director de l’Espai Zer01) és una persona implicada amb la seva feina com poques. Tant fer bandera de les fàbriques de creació… i després es donen aquests cops de timó que fan de la nostra cultura una cosa més local. Hem decidit que al nostre currículum ja no hi posi “Barcelona, Catalunya”. Fins que això no s’arregli, reneguem. 
D: Però som optimistes i creiem que no tancarà. 
M: D’altra banda, potser el Canòdrom era car, però la realitat és que ja hi havia aquest espai al Santa Mònica i el van tancar per un canvi polític. Ningú estava demanant gastar-se diners, estàvem demanant el que ja hi havia. Sempre hi ha una excusa econòmica, però a Barcelona hi ha espais com la Capella o el Palau Moja que estan tancats. No calen gaires diners, amb poc pressupost es poden fer moltes coses i d’això justament n’és un exemple l’Espai Zer01.
Potser importa poc l’art contemporani en un moment tan convuls?
D: Aquest és el problema bàsic. Nosaltres sempre hem intentat que la nostra obra generés vincles amb el públic, que fos comprensible, però hi ha moltes idees preconcebudes sobre l’art contemporani. El fet que la peça més destacada d’Arco sigui el Franco dins d’un congelador fa que tot sembli molt banal i patètic. Si TV3, per exemple, donés informació tan bona d’art contemporani com la fa de teatre o de cine potser alguna cosa canviaria. És important saber què s’està produint en aquest país i saber que no està malament. Que això també és un símbol del qual tothom pot estar orgullós i una manera tan bona de construir país com un congrés de mòbils. 
M: Alhora que tot és visual i telemàtic menystenen la part de l’educació que té a veure amb allò visual, és absurd. Una exposició, una pel·lícula, tot és cultura visual i és el que t’entrena a tenir una capacitat crítica. Si no ho recolzes, estàs incapacitant la gent per entendre aquest món.
D: Amb això del Tàpies també es va veure clar. De sobte ha mort l’artista, l’únic que tothom coneixia a Catalunya. Mitjans i polítics van dir: “Ha mort l’últim gran artista.” Hòstia! Hi ha mogollón de generacions posteriors a Tàpies. Com es pot dir que no hi ha continuïtat? És clar que n’hi ha! 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s